AMARANTÀCIES
AMARIL·LIDÀCIES
APIÀCIES (UMBEL·LÍFERES)
ASTERÀCIES (COMPOSTES)
AUXILIARS
BRÀSIQUES (CRUCÍFERES)
CUCURBITÀCIES
FABÀCIES (LLEGUMINOSES)
LAMIÀCIES (LABIADES)
POÀCIES (GRAMÍNIES)
POLIGONACIES
SOLANÀCIES
 
 
catàleg de varietats
/
 
Moreus
Lloc de Recollida: Artés
Informador:
Nom científic :
Coneixement agronòmic relacionat:
El sorprenent d’aquesta planta és que no s’ha trobat ni un pagès que la conegués ni n’hagués sentit a parlar, però en canvi té nom català i surt al diccionari Fabra (1968), amb la correspondència amb el nom científic. El diccionari hi afegeix el comentari que s’havia conreat antigament però les raons per les que s’hauria deixat de conrear no ens les acabem d’explicar. Finalment però, hem aconseguit trobar-ne una referència escrita, encara que amb una certa ambigüitat: el 1790 a Llorenç del Penedès es van collir 10 quarteres[1] de moreus o llovins[2] (Vendrell, 1990).
 
En Josep Bover (l’Espunyola) que està provant el seu conreu, a partir d’unes llavors que va obtenir d’en Miquel Pujol, catedràtic de conreus extensius de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona.
 
Altra informació
En els països on es conrea actualment, les zones més fresques dels tròpics i subtròpics[3], s’usa sobretot com a farratgera i sembla que és força productiva i resistent a la sequera.
La llavor cuita és d’excel·lent qualitat. (Plants for a futur, 2004)[4]. Bullits o torrats el gust és suau i agradable, però la pell és gruixuda (fonts pròpies).
En la sembra d’enguany, el primer any que l’hem fet, a partir de mig quilo de llavor se n’ha collit 38 quilos, fet que li dóna bones perspectives de producció. Les tavelles no s’esllavoren un cop seques com passa en d’altres llegums.


[1] Segons l’autora, es refereix a la mesura equivalent a 69,18 litres, que es divideix en dotze quartans i cada quartà en quatre picotins.
[2] L’ambigüitat entre moreus i llobins fa dubtar de si realment es tractava de V. narbonensis. Així i tot, les espècies pertanyents al gènere Lupinus, que són les que coneixem normalment com a llobins, acostumen a ser silíciques estrictes, o sigui que no toleren la calç; difícilment, doncs, es podien sembrar al Penedès, raó per la qual es podria tractar realment de V. narbonensis. Així i tot, el fet que l’escribent dubtés ens indica que com a mínim era una planta poc freqüent o coneguda.
[4] Els autors del web fan referència a una obra que no hem pogut consultar: Hedrick. U. P. Sturtevant's Edible Plants of the World. Dover Publications. 1972.
 
   
Esporus: Centre de conservació de la biodiversitat Cultivada. Can Poc Oli de l’Escola Agrària de Manresa.
Tel. 93 8787035 esporus@associaciolera.org
Avis Legal | Contactar | Pàgina d'inici | Recomana'm